En commemoració amb el 80 aniversari de la guerra civil Espanyola, a la Revista hem volgut entrevistar algú d’allò més especial. Amb tan sols 12 anys, el 1938 va haver de marxar del nostre país cap a la URSS, enviada pels seus pares per a salvaguardar-la dels estralls de la guerra. Un exili del que va tornar gairebé un dècada més tard, el 1947, convertida en una dona amb una sensibilitat i una formació incompatible amb l’Espanya franquista.
En aquesta edició de la Revista del QL hem entrevistat a Roser Rosés, una dona extraordinària que aquest 2016 ha publicat les seves memòries a Edicions Cal·lígraf amb el nom de “Trenes tallades: records d’una nena de Rússia”
Per què has decidit publicar les teves memòries ara i no anys enrere?
Ho tenia escrit per als meus fills. Mai no havia pensat, ni de lluny, publicar-ho. Una amiga s'hi va interessar... i al cap d'un any el llibre ja era al carrer.
Tens pensat continuar escrivint?
No pas per a publicar. Escric per afició, per complaure amics, per encadenar paraules que arrodoneixin pensaments.
Amb quina sensació t’agradaria que la gent és quedés en acabar de llegir la teva autobiografia? Esperança, admiració, coratge?
Esperança i coratge, segur.
Roser, et va faltar poc per donar la volta al món entre el 1938 i el 1947. Què vas trobar a faltar més de Catalunya a tots els llocs on has estat?
La família, els amics, la terra, l'ambient cívic que vam respirar amb la República, el sol, les olors...
El 1944, quan vivies i treballaves a Nikolàievka uns veïns et van dir que estaven decidits a afillar-te si tu ho volies. Vas declinar l’oferta perquè esperaves retrobar la teva família, però si t’haguessis quedat a Rússia on hauries volgut viure?
És un país tan extens, tan divers, tan desconegut; potser si aquell matrimoni m'hagués afillat, m'hauria quedat a Nikolàievka, i amb el temps, i fent volar la imaginació, potser hauria anat a viure a Odessa, que em va seduir com a ciutat, malgrat viure-hi només uns dies.
Al llarg dels anys t’hauran fet tot tipus de preguntes, però quina no t’han fet i t’agradaria contestar?
...si sento recança vers algú per tot això que hem viscut: sí, que oficialment no s'ha evidenciat la causa, el causant, de tots aquests sofriments.
I quina pregunta celebres que no t’hagin fet mai?
Sobre la meva vida privada.
A principis dels anys 40 vas haver de vendre les teves trenes tallades entre moltes d’altres coses per arrodonir l’escàs subministrament que us donaven. Al llibre expliques que “Quan has de sobreviure, els sentiments i les emocions es dilueixen, en casos extrems no hi caben nostàlgies. Si no fos així sucumbiries” Tanmateix, si ara poguessis, les voldries recuperar?
M'emociono només de sentir la pregunta...
Què gaudies llegint de jove? Recordes algun llibre que t’atrapés mentre eres lluny de casa?
Recordo "Rinconete i Cortadillo" i no em facis dir el per què. A la colònia teníem una bona biblioteca que freqüentava assíduament: clàssic castellà i rus bàsicament, i m'agradava especialment la poesia.
Què creus que hauríem de llegir els joves d’avui en dia per aprofundir en la nostra memòria històrica? Apart del teu llibre, és clar! ;-)
Pregunta complexa. Respecto les tendències de lectura de cadascú i crec que, malauradament, aprofundir el coneixement de la memòria històrica no és un tema d'interès general. Hi ha molta literatura autobiogràfica que reflecteix aspectes que els manuals d'història no contenen, i que donen una informació de primera mà força significativa.
I ara... Què llegeixes?
He acabat La dolça Caterina, de Montse Castaño, estic llegint un llibre de pas d'articles d'un diari, i ara tinc a mà Banderes al vent!, de David H. Rosenthal, El crit de l'ocell domèstic, de Màksim Óssipov, Temps de segona mà, de Svetlana Alekséievitx...
Moltíssimes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista, Roser!
Write a comment