Ell està llicenciat en medicina i cirurgia, és doctor en fisiologia humana i genètica molecular, dirigeix una investigació oncològica a la Universitat de Leicester, Regne Unit, i a sobre d’escriure llibres de divulgació científica encara té temps per col·laborar amb varis mitjans de comunicació i ser escriptor de novel·les guardonades com ara “Ullals” (escrita amb Sebastià Roig i guanyadora del premi Joaquim Ruyra el 2010) “Hipnofòbia” (1r Premi Carlemany de Foment de la Lectura, 2010) o “Herba Negra” (coescrita amb Ricard Ruiz Garzón i guanyadora del premi Ramon Muntaner 2016), de la qual es va organitzar un Lectura Compartida al QL el passat mes de desembre que ell va moderar.
Al número de Hivern 2017 de la Revista del QL hem pogut entrevistar a... Salvador Macip!
Què t’ha semblat moderar una Lectura Compartida al QL?
Una bona experiència. És molt interessant poder seguir “en directe” les reaccions dels lectors, que és una cosa que normalment els escriptors no veiem.
Què és el que t’ha agradat més d’escriure a quatre mans amb en Ricard?
Poder compartir idees amb ell. Junts hem creat una història que, per separat, no hagués tingut tants matisos. Tota l’experiència ha sigut molt divertida i gratificant. Per això hem decidit repetir!
T’alegraria que Herba Negra arribés a la gran pantalla? En tot cas... Quin seria el teu càsting ideal?
És una novel·la molt cinematogràfica, de fet, perquè hem seguit una mica el ritme que marcaria una pel·lícula d’acció. Crec que, amb alguns retocs, funcionaria bé a la pantalla. Jo veig a l’Àlex Monner de Salva, perquè té aquest costat fosc i a la vegada aspecte de bon noi, i la Laia Costa d’Eva, per exemple, perquè sap transmetre fragilitat i fortalesa a la vegada. L’Eli no el tinc tan clar... I el Hans podria ser un Pere Arquillué amb barba frondosa.
A la Tercera Sessió de la LC deies que...
Aquest era un dels plantejaments que ens va atraure d’aquesta història: pot fer por una planta? En principi és un enemic que no es mou, no et pot perseguir, no et saltarà al coll... És bastant limitat. El repte era aconseguir presentar la fada com un perill real, o si més no plausible si acceptes la mica de ciència ficció que hi hem afegit (que, en realitat, tampoc no ens allunya tant del que podria passar en realitat)
Ostres, de veritat creus això? Aleshores què s’apropa més?
Tot els éssers vius estan “programats” per sobreviure. L’evolució selecciona les característiques que ens permeten fer-ho millor. Ja hi ha exemples d’éssers vius que s’han convertit en veritables plagues per un ecosistema precisament per ser tan hàbils a l’hora de sobreviure (els humans podríem ser l’exemple més clar!). Per tant, una planta difícil d’eliminar no és descabellat. Ara, nosaltres ens hem passat una mica i l’hem feta gairebé immortal...
Si les plantes poguessin llegir... creus que estarien d’acord amb les intencions i motivacions de la fada verda?
Potser no els agradaria ser les dolentes de la història! Però crec que estarien d’acord que els humans ens estem carregant el planeta i potser voldrien fer-hi alguna cosa.
A la Lectura Compartida parlaves de clàssics com Frankenstein, que aviat faran 200 anys. Com t’agradaria que es recordessin els teus llibres dintre de dos centennis?
Em conformaria amb que es recordessin! Tot escriptor vol deixar com a llegat alguna novel·la que puguin llegir les generacions següents. Però aconseguir que un llibre es converteixi en “clàssic” és molt difícil. Haurem d’esperar 200 anys per veure si algun dels meus arriba tan lluny!
Quin és el futur distòpic menys terrible per a tu en el que preferiries viure?
Qualsevol futur sense electricitat i internet en aquests moments em sembla horrorós! Si em deixes tancat en un búnker amb unes bones reserves d’aigua i menjar, amb una quantitat suficient de llibres, dics i pel·lícules per aguantar dècades, potser no em queixaria si a fora tot ha quedat fet una coca.
Tant el Ricard com tu heu assegurat haver escrit un final obert expressament, però us plantejaríeu una continuació?
Ara mateix no. Ja estem escrivint una altra cosa que ens ve més de gust. Però ens agraden els personatges d’Herba Negra i no ens faria res recuperar-los en el futur. Mai se sap...
I per últim la pregunta de la casa...Ara, què llegeixes?
Sempre en tinc uns quants de començats. Ara mateix, Ancient Light del John Banville i All the pretty horses del Cormac McCarthy, tots dos en versió original, dos autors que m’agraden molt. I acabo d’acabar El dia de l’ós, de Joan-Lluís Lluís i Homeless, de Pau Vidal, llibres que se m’havien escapat en el seu moment i he repescat en una llibreria de segona mà.
Moltíssimes gràcies per aquesta entrevista Salvador!
Write a comment