Entrevista a Marta Romagosa

-Com resumiries en un titular el que ha significat per a tu la publicació de la teva segona novel·la?

 

“La comparació m’espanta”. Sí, perquè quan és la primera vegada que fas una cosa tens molta por i vergonya. En aquell moment perquè era com despullar-me. Va anar bé, la gent em va fer comentaris bonics, i amb aquest segon penso ui! ara ja pots comparar.

 

Per tant hi haurà gent que dirà, “m’ha agradat més el primer” i això em fa una mica de basarda. Però ho dic amb il·lusió, eh?

 

-Tants anys narrant notícies han inspirat els teus relats?

 

Alguns sí. Tu ho has dit: com que la meva feina és explicar notícies per la ràdio, hi ha moltes històries humanes que són notícia que t’impacten en un moment determinat.

 

Jo volia anar endins, és a dir rascar una mica dins dels homes (perquè com que no sóc un home he hagut de rascar més per poder treure el que hi havia dins) i algunes de les històries estan basades en fets socials que passen.

 

-Personalment fa uns anys que he començat a escriure relats gràcies a un fòrum virtual anomenat “Vull Escriure” i cada vegada admiro més la capacitat de dir molt en molt poc. Quina és la teva fórmula per escriure relats tan intensos i sorprenents?

 

Fórmula crec que no en tinc, és la meva manera de fer. Crec que té a veure amb el meu aprenentatge com a periodista de ràdio. Quan escric un tros prou important, m’aturo i el llegeixo en veu alta i tinc la sensació de com si li expliqués a algú. Si vull saber com acaba llavors continuo, i si no va enlloc el paro. Escric una mica com quan parlo. El meu objectiu és que si enlloc de fer un relat una mica més literari (tampoc sóc res de l’altre món) t’explico la història d’algú... prestaries la mateixa atenció? Perquè potser t’interessa el que li passa a aquella persona. És aquest l’objectiu i el mètode.

 

-Hi ha alguns lectors que menyspreen els relats curts i els consideren l’aneguet lleig de la literatura. Tu què els hi diries?

 

Jo m’ho vaig pensar abans de publicar el primer llibre. Vaig dir “No sé quina gràcia pot tenir un llibre de relats”. Sí, salvant totes les distàncies de fa molt de temps, una Rodoreda, el principi de l’Empar Moliner, o el Quim Monzó, en Sergi Pàmies, etcètera, evidentment! Però no és comparable al que jo estic fent, i vaig pensar “si no es ven això”. I em van dir “no és veritat, cada vegada més”.

 

I no sé si ara m’hi fixo, o és que està passant, hi ha molta gent que té tendència a escriure relats curts, fins i tot grans autors. Segurament és la feina que poden fer d’una manera més pausada (perquè hi ha gent que per una novel·la s’està set anys) i d’aquesta manera tu pots anar fet a poc a poc, cada dia una mica, i quan tens un volum suficient publicar un llibre.

 

-M’ha semblat que la novel·la permet que molta gent ens puguem sentir identificats amb les personalitats d’alguns protagonistes. Amb qui et sents tu identificada?

 

No, plenament identificada, amb cap. Tal com va passar amb el primer llibre, totes les històries tenen algun component de realitat. En totes hi ha alguna cosa que és veritat, ja sigui meu, o d’algú que tingui molt pròxim o d’algú que he sentit en un lloc públic que explicava una cosa similar. Allò em serveix per inspirar-me.

 

Alguna vegada m’he trobat pel carrer algú que un dia havia vist i que a partir d’aleshores jo he creat un relat i encara no he tingut el valor de dir-li “Perdoni, però vostè sàpiga que és aquest personatge d’aquí.” Tot arribarà.

 

-Hi ha algun relat que hagis gaudit més escrivint que els altres?

 

Jo et faria la pregunta al revés... alguns els he patit més que no pas gaudit. Que també, n’hi ha que són bonics i que a mi m’agraden, però normalment el que et fa el “sotrac” és el que és més fort i dur.

 

-Hi ha una aplicació mòbil genial anomenada Literapolis BCN en la qual el jugador ha de localitzar diferents punts geogràfics reals de la ciutat per on transcorre l’acció d’un llibre, a mode de <<gimcana literària>>. Creus que de “22 homes i un desig” en podrien sortir rutes interessants per Barcelona?

 

Per seguir-la com a joc sí, perquè hi ha molts llocs reals de Barcelona. M’agrada posar-hi llocs reals perquè dóna més veracitat a la història. N’hi ha que volgudament no estan ubicades enlloc, però d’altres que sí, perquè si tu vas per allà i te’n recordes de la història ho pots visualitzar més. Si parles de llocs coneguts la gent se sent més identificada.

 

-Penses que aquesta novel·la es pot llegir de forma independent a “Tots els noms del desig”?

 

Sí, qui no hagi llegit el primer llibre pot llegir perfectament aquest. Qui hagi llegit el primer jo el repto a que descobreixi una història que té connexió i sobretot que comencin pel primer conte i acabin per l’últim.

 

El que em va passar amb el primer llibre és que moltes de les dones anaven a buscar el relat amb el seu nom. I jo vaig dir, d’acord, però el primer i l’últim han d’anar el primer i l’últim. Sobretot en aquest no es pot llegir l’últim perquè sinó perd tota la gràcia.